L'ESPANYA OKUPA per Enric Cirici.

Des de la sentència del tribunal constitucional espanyol, no desmentida i acceptada per totes les forces del món castellà, ha convertit a Espanya, en el poble ibèric del centre peninsular, en “okupa” del País veí de forma clamorosa.  Recorda la vella història dels exercits de Franco entrant militarment a Catalunya i anul·lant, primer de tot “un estatut, el del 1931, discutible” però aprovat democràticament pels catalans. A partir d’aquell moment quan i com varen poder, els catalans iniciaren la resistència, malgrat una majoria franquista entre la població que restava a Catalunya, per raons explicables, però aviat la resistència treballà per intentar que Franco no tingués continuïtat després de la seva mort. Mort el dictador, tots els col·laboracionistes franquistes de llavors, de dins i de fora de Catalunya, van fer caps i mànigues per fer veure que eren demòcrates i que acceptaven alguna solució disfressada de legal per solucionar diferents problemes que impedien una democràcia semblant a les europees, però hi havia un problema irresolut d’Estat: el fet català. Els hereus de Franco van ser prou vius per fer aprovar el pacte de la transició que ens ha portat a la situació actual, sabent ells que els catalans érem febles i inexperts. Fet l’abús espanyol, durant tota la “transició”, els polítics nacionalistes s’esmerçaren en anar arrancant del poder espanyol el que podien, a canvi de la col·laboració puntual amb un o altre partit madrileny. Però la lletra escrita en el pacte constitucional ja ens havia condemnat de bell antuvi al resultat actual i a la crisi tant greu. Moltes vegades sobrepassant el que deia el mateix Estatut obteníem competències, ara en perill, perquè no eren fixades ens els pactes polítics amb Espanya. Mentre, nosaltres ens desgastaven en lluites internes, ells han aprofitat les oportunitats per entorpir traspassos, i volen aprofitar la interpretació del TP de l’Estatut II per fer retallades a les nostres llibertats i competències, algunes ja cedides, i ara tenen la oportunitat d’anular cessions estirades com “el peix al cova” al poder sota el pretext d’esser anticonstitucionals. Tindran l’ajut de catalans amb voluntariosa i col·laboradora acció espanyolitzadora dels seus partits a Catalunya: el PSOE i el PP d’obediència centralista: uns amb seu a Catalunya, però d’obediència i llibertat vigilada pels espanyols, que han anat desfent la moral catalana, “allò de la crosta catalanista” i fins hi tot col·ligant-se amb un partit independentista per emmascarar-se de catalanisme i han fet així hàbilment una coalició d’obediència espanyola. El PSC que mai ha votat diferent a Madrid del partit espanyol de qui depèn a propiciat l’autogol que ens hem fet amb l’Estatut II.

No tot és negatiu, ara la situació almenys és clara del tot: els qui acaten el dictamen contra la voluntat del poble català i els que no. Els espanyols són ara moralment uns “okupes”. Ara hi ha un País europeu que controla un altre poble sense engany. Davant Europa i el món Catalunya ha estat “okupada” per l’Estat espanyol. Com ha passat sempre en la història de la humanitat s’han produït resultats socials semblants de col·laboració indigna: des dels saduceus fins els que acaten la resolució actual d’imposició espanyola, passant pels col·laboracionistes de sempre, els d’avui podran ser homologats amb els partidaris de Petain, tots els "quilsings" hitlerians, tots els franquistes com Porcioles o Samaranch i tots aquells que a la platea del Palau de la música catalana protestaven perquè al “galliner hi havia uns joves que cantaren el “cant de la senyera” prohibida pel general Acedo Colunga, en aquells fets del Palau del 1960. La "operación Catalunya" de llavors, la tornaran a fer-la una i una altra vegada, però les coses han quedat molt més clares: hi ha un poble prepotent, el castellà, i un d’oprimit, el català, i uns col·laboracionistes que acaten la legalitat espanyola imposada. Si el rebuig a la situació actual del País es manifesta a les urnes democràtiques la posició de l’Estat espanyol quedarà clarificada i en situació incòmoda i aquesta imposició no serà possible mantenir-la indefinidament. Ho saben. Ara la línia divisòria és nítida; ells el tribunal constitucional...nosaltres les urnes mentre n’hi hagi.

Cruïlla de Debat de l’Ateneu Barcelonès

Enric Cirici

1 de juliol del 2010